ELS VILASECA: DE L’ ARC DEL TRIOMF A LA BOXA

ELS VILASECA: DE L’ ARC DEL TRIOMF A LA BOXA
Núria Martínez Seguer

En el Real Monasterio de Montserrat han contraído matrimonio la señorita doña Francisca Roura de Cortada con el joven don Juan Vilaseca y Serra, hijo del que fue conocido arquitecto catalán, don Josep Vilaseca, habiendo sido padrinos por parte de la novia el diputado a Cortes don Joaquín Sagnier y don Mariano Carbonell y por parte del novio don Arturo Puig y Subirana y don Santiago Comas de Argemir, siendo obsequiadas las distinguidas familias que asistieron a la ceremonia con un esplendido banquete.
Enviamos nuestra cordial enhorabuena a las familias Roura y Vilaseca.

La Vanguardia, 6 de novembre de 1912.

Article Els Vilaseca de l'arc de Triomf a la boxa

Article Els Vilaseca de l'arc de Triomf a la boxa
Article Els Vilaseca de l’arc de Triomf a la boxa

 

La ressenya de premsa que acabeu de llegir és la responsable d’aquest article, que vol treure de l’anonimat un important llegat fotogràfic que forma part de la nostra cultura, i que el destí ha preservat de l’oblit: el fons fotogràfic de Joan Vilaseca Serra.

El 20 de maig de 1888 es va inaugurar l’Exposició Universal de Barcelona, que concentrava la manifestació més significativa de l’expansió de la nostra ciutat, convertida ja en una gran urbs econòmica, política i cultural.

Entre les moltes obres i novetats destacava l’Arc del Triomf, obra de l’il·lustre i reconegut arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas, que representava el portal d’entrada a la modernitat de la Barcelona de finals segle XIX. Vilaseca trencà amb la clàssica funcionalitat que sempre s’havia atorgat a aquests monuments -commemorativa i delimitadora territorial-, en omplir-la de significats i simbolismes, com eren l’obertura de la ciutat cap a la resta del país, el comerç, la industria, l’agricultura i les arts.

Josep Vilaseca Casanovas, home creatiu i meticulós, va retornar a l’ús del maó vist i la ceràmica vidriada com a element constructiu i expressiu, contribuint amb aquesta obra i altres, a la projecció internacional de la nostra arquitectura.

S’explica, potser anecdòticament, que una vegada finalitzada l’obra, l’envaí un atac de pànic al moment de retirar la bastida que sostenia l’arc. Davant d’aquella situació, un dels seus col·laboradors decidí posar-se sota l’arc mentre desmuntaven la bastida, fent-li saber que no tenia perquè dubtar dels seus coneixements.

El 19 de març, només dos mesos abans de la inauguració, va néixer el seu fill Joan. Joan Vilaseca Serra va créixer en un entorn familiar benestant, en estret contacte amb la cultura i les arts. Heretà del seu pare la sensibilitat pel dibuix i el seu caràcter perfeccionista i minuciós, com també decidit i emprenedor.

Joan era un jove ben plantat i elegant. El caracteritzava el seu esperit inquiet: amant de les emocions fortes com les que li podia oferir la seva flamant moto Harley-Davidson, les vetllades de boxa o les de braus, a les que tant li agradava assistir. Però només la fotografia, una de les seves moltes aficions, seria la seva professió.

Aquella Barcelona d’entreguerres, moderna, culta i al mateix temps decadent, on convivia el realisme i el glamour, fou la Barcelona que retrata Joan Vilaseca en el seu primer estudi al número 30 de la Ronda de Sant Antoni. Segons ens deia fa poc el seu nét Mario, era un edifici de planta baixa que durant dècades va estar regentat pel negoci fotogràfic. Recorda que de ben petit sempre li va atreure el seu misteriós altell, on es guardava part de l’atretzo dels platós, així com els fons, focus, trípodes i altres materials. Una de les cambres que més el captivà va ser el laboratori, amb la característica llum inactínica vermella i les seves grans cubetes pel revelatge, fetes d’obra.

A Barcelona, en aquells moments es gaudia d’uns dels períodes més pròspers de la fotografia malgrat la massificació del negoci fotogràfic i Vilaseca en va ser un exemple.

A finals del anys vint i principis dels trenta, l’estudi fotogràfic va viure la seva etapa de més projecció professional. El negoci li era pròsper i Vilaseca obrí un segon estudi al carrer de Sants, 64. A més, coincidia de ple amb el període més esplendorós de la boxa catalana, i ell n’era un gran seguidor. Les seves fotografies ens ho fan evident, com veurem a continuació.

Ja des de les seves primeres imatges fotogràfiques, Vilaseca ens apropa a l’estètica popular de la boxa en la societat catalana d’aquells anys. Una estètica que es recolzava en la composició acurada, la selecció dels fons d’estudi, les poses dels retratats, la il·luminació, els enquadraments, així com la tècnica de l’emmascarat, que era emprada freqüentment en la fotografia pugilística, per tal de destacar la figura de l’esportista tot deixant el fons blanc.

En els seus treballs predominaren els retrats individuals, composats a la manera clàssica. Però també hi trobem retrats en grup, de manager i boxador. Vilaseca solia estudiar atentament la posada en escena per poder potenciar les característiques tècniques del boxador i remarcar les seves distingides guàrdies. A més, li agradava mostrar la relació que s’establia entre mànager i púgil; La complicitat entre el mànager psicòleg, intuïtiu, coneixedor de tots els trucs de la professió, i els seus boxadors, era una temàtica que també interessava al públic. Aquelles imatges publicades a la premsa gràfica, sovint serien captades i representades tant pels fotògrafs retratistes, com pel mateix Vilaseca o pels pioners del fotoperiodisme català.

Les revistes especialitzades, que no estaven a l’abast de tothom, no podien competir amb el baix cost de les Targetes Postals, que vivien un moment àlgid i s’havien convertit des de feia anys en el mitjà de comunicació i de cultura més proper per a les classes populars. No en va, les efímeres imatges de les “estampes de campions”, icones d’aquells temps, com van ser els joves boxadors Llorenç Vitrià, Ricard Alís, Teodor Murall, Victor Ferrand, Manel González, entre molts altres, es van multiplicar i popularitzar, gràcies a les col·leccions de postals.

El tema pugilístic en particular (boxadors, managers, entrenaments, gimnasos, vetllades i grans esdeveniments de la boxa), així com també el tema taurí, van constituir uns gèneres específics en les Targetes Postals Fotogràfiques. Ambdues temàtiques van ser notòriament fotografiades per Joan Vilaseca Serra.

L’arxiu de Foto Estudio Vilaseca, s’ha convertir actualment, pels seus centenars de negatius, en veritable testimoni de la vida esportiva i pugilística de Barcelona. El seu fons aplega una col·lecció molt interessant i especialitzada en retrats de boxadors, toreros i personalitats de l’espectacle. La majoria van ser realitzats en el seu estudi però també molt sovint captades en el mateix teatre o plaça de braus, espais i esdeveniments que coneixia molt bé a l’hora de realitzar la presa fotogràfica.

Aquests negatius, desprès d’un camí llarg i complex han estat rescatats de l’oblit i s’ha preservat una part significativa del seu llegat en el fons de l’Arxiu Nacional de Catalunya. En mans dels hereus de Joan Vilaseca, es conserven uns curosos àlbums familiars i unes precioses caixes de fusta, fabricades per ell, que preserven en el seu interior negatius de vidre estereoscopis de temàtiques diverses. Tots aquests clixés es troben detalladament identificats amb anotacions de la seva lletra elegant i menuda. Joan Vilaseca, tant en l’àmbit familiar com en el professional, era una persona rigorosament perfeccionista i ordenada, com ens comentà recentment la seva filla Gloria.

És gratificant haver donat un nou relleu a Joan Vilaseca Serra i a la seva obra fotogràfica professional, en gran part desconeguda, fins i tot per familiars propers. Joan Vilaseca Serra va erigir una industria fotogràfica que malgrat els entrebancs de la Guerra Civil i de la penosa postguerra va perdurar durant dinou anys, moment en que el seu fill gran Josep, s’hi posà al capdavant i va seguir fins els anys seixanta.

Malauradament la trajectòria professional de Joan Vilaseca quedà truncada massa aviat, en morir al febrer de 1946. El seu llegat fotogràfic, ben notable per qualitat i en nombre de negatius, encara resta, en gran part, per ser revelat.

De l’Arc del Triomf a la boxa: tant l’arquitecte Josep Vilaseca com Joan Vilaseca, el fotògraf, mai no s’haurien imaginat que amb el pas del temps, els seus llegats, arquitectònics i fotogràfics esdevindrien testimonis permanents de la nostra història, d’una època, d’una gent i d’uns personatges irreemplaçables.

 

Publicació de l’article:
Martinez, N. «Els Vilaseca: de l’Arc de Triomf a la boxa» al Suplement Setmanal Cultura del diari El PUNT AVUI, Barcelona, divendres 16 de gener del 2015, pp. 10‐13.
http://www.elpuntavui.cat/article/5-cultura/19-cultura/812519-els-vilaseca-de-larc-de-triomf-a-la-boxa.html?cca=1

L’article forma part de la Tesi Doctoral:
Martinez Seguer, N (2016). El silenci de la boxa. La fotografia de boxa. De document sociològic a obra d’art. Facultat de Belles Arts. Universitat de Barcelona.

Empreu aquest identificador per citar o enllaçar aquesta tesi: http://hdl.handle.net/10803/364758