COM 3 COPS DE PUNY

COM 3 COPS DE PUNY
La modernitat de les revistes de boxa catalanes 1924-1936
Núria Martinez Seguer

BOXA, GRAFISME I FOTOGRAFIA
Martinez, N. «Com 3 cops de puny. Boxa, grafisme i fotografia.» al Suplement Setmanal Cultura del diari El PUNT AVUI, Barcelona, diumenge 18 de setembre del 2016, pp. 22‐27.
http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/996917-com-3-cops-de-puny.html

Boxeo, núm. 167 (5 de juny de 1928). Col∙lecció particular de Núria Martinez Seguer.

La dècada dels anys vint a Catalunya iniciava un procés de gran popularització de l’esport, obrint-se un panorama nou a la premsa esportiva catalana, influenciada per l’avantguardisme de l’època i per una notable maduresa professional i empresarial.

La professionalització de la boxa catalana i el gran seguiment popular que va tenir, facilità l’aparició de capçaleres monogràfiques, entre les que destacaren Boxeo Revista Semanal Ilustrada (1924-1936), Boxing (1928) i Box (1929-1930).

A l’Europa de finals dels anys 20 i principis dels 30, els setmanaris il·lustrats van assolir la seva maduresa. Les revistes editades a Alemanya durant la República de Weimar (1918-1933), com Berliner Illustrirte Zeitung o Münchner Illustrierte Presse entre altres, influenciaren a la resta de països per les innovacions gràfiques que proposaven. Al mateix temps, dins l’escena fotogràfica alemanya hi dominava la Nova Visió, moviment que materialitzà les esperances d’una fotografia nova i pura, entesa aquesta com un mitja intensificador de la visió, que mostraria una nova realitat. L’extrema popularització d’aquest moviment, va comportar-ne el declivi i l’estancament, en percebre’s com un nou academicisme i una forma moderna de pictorialisme. Poc després, la irrupció de la Nova Objectivitat desplaçà la Nova Visió. S’havia renovat completament la manera d’entendre la imatge i el text en les publicacions, que era allò realment important.

Totes aquestes tendències innovadores van confluir en l’Art Decó, que esdevindria l’aglutinador i el sintetitzador de l’estètica d’aquells anys. Les claus de modernitat el van fer un estil transversal i molt ben acceptat a tots els nivells socials i per suposat entre artistes i artesans. Les arts gràfiques no en serien excepció.

Les capçaleres catalanes, com Boxeo, Boxing i Box, es van veure influenciades per les revistes alemanyes i pel Decó. Gràficament, feien servir i s’inspiraven en els mateixos recursos: retallaven les imatges en formes diverses, juxtaposant-les, agrupant-les o solapant-les, i a les fotografies sovint se’ls eliminava el fons per potenciar la seva força. Aquesta tècnica de manipulació requeria la utilització d’un gran volum de imatges. Habitualment un negatiu original i el seu positiu era usat i manipulat de moltes maneres diferents per treure’n tot el seu rendiment visual i gràfic. Era normal que els editors no respectessin la integritat de les fotografies com succeí amb les dels fotògrafs Joan Vilaseca, Ricard Carreras i Àngel López, entre altres.

Els recursos del collage, fotomuntatge i fotocollage van permetre als grafistes que ideaven les portades dels setmanaris, realitzar composicions més lliures i creatives, requerint planificacions acurades per poder conjugar fotografia, tipografia i dibuix. El fotomuntatge esdevenia un recurs modern, dinàmic, i tant dadaistes, surrealistes com futuristes el farien servir. La fotografia manipulada i emprada en diferents modalitats expressives es convertí en la verdadera expressió de la modernitat. Del l’àmbit purament artístic passarà a l’editorial i a les revistes. Les portades monogràfiques de Boxa i els seus creadors testimoniaren l’evolució de les tendències artístiques, nous camins estilístics que trencaren amb allò establert i tradicional.

Considerant els aspectes grafico-visuals de les revistes especialitzades, és interessant aprofundir en els redactors gràfics, així com també en l’aparició de la figura del Director artístic. En l’entorn de la premsa esportiva, la primera a fer-ne reconeixement va ser Boxeo. En aquest sentit, cal que parlem dels treballs d’Antoni Hernández i dels de Fidel Ferrer.

Antoni Hernández va ser l’autor de nombroses portades de la revista Boxeo i se’ns evidencia com va anar introduint elements gràfics d’estètica Decó: l’ús de les formes d’estrella, la tipografia, els contrastos blanc-i-negre, el positiu i el negatiu en sobreposar-se elements, les línies compositives triangulars i certes estructures decoratives basades en la linealitat a manera de columna, com la superposició de formes còniques. A Hernández hi veiem un esforç per dissenyar cobertes atractives, a la moda i ben diferents la majoria de vegades, amb fantasia i molta flexibilitat gràfica, per tal d’atraure visualment el comprador.

Fidel Ferrer dissenyà moltes portades de la revista Box. Ferrer treballà semblantment a Hernández, però mantingué més proximitat amb el grafisme degut a l’Art Decó. Siluetes retallades, siluetes en negre, successió de formes circulars superposades, la tipografia característica sovint adaptada, les línies allargassades triangulars i un característic equilibri compositiu que juga entre la tensió gràfica i el dinamisme visual. Més contingut i elegant que Hernández, Ferrer sabé transmetre als seus grafismes l’aspecte d’ordre, equilibri i força visual. Tant Fidel Ferrer com Antoni Hernández van emprar la fotografia com a element principal al voltant de la qual girava la resta dels elements de la coberta.

Hernández i Ferrer, convençuts i segurs de les seves solucions compositives, fins i tot van signar algunes de les portades. Reforçaven així la seva aportació i en certa manera donaven un sentit d’autoria que ben probablement identificava o al menys singularitzava la publicació.

Els interiors de les revistes seguien un patró comú, no només entre les revistes de boxa sinó en gairebé totes les de l’època: retícula de tres o quatre columnes, que permetia una gran llibertat per ubicar text i imatge, i una pàgina central, que de vegades duia un paper de més qualitat, on s’hi reproduïen fins a nou o deu fotografies, sota el titular que les justificava, i que es composaven de manera pràcticament simètrica, la majoria de les vegades respectant el format rectangular de les fotos, per bé que també s’hi troba el circular. El format de les fotos també podia ser intervingut gràficament deixant un acabat de línia corba sinuosa i altres fantasies decoratives per donar-li una visualització major o potser amb intenció artística. Les fotografies podien anar resseguides d’un contorn negre, per destacar-les del paper.

Altres professionals que van publicar i col·laborar estretament amb les revistes que hem esmentat van ser els fotògrafs retratistes ―Francesc Amer i el ja anomenat Ricard Carreras―, els dibuixants ―Fidel Ferrer, Albert Mestre, Antoni Hernández―, i els pioners del fotoperiodisme esportiu català ―Ramon Claret, Joan Bert i Gabriel Casas―.

Claret va publicar les seves fotografies a les planes centrals i a diverses seccions dels setmanaris Boxeo i Boxing. Eren instantànies dels entrenaments i combats: imatges del púgil abans de disputar l’encontre, acompanyat del respectiu mànager i de l’àrbitre; els moments més representatius de la victòria o de la derrota, com també el seguiment fotogràfic dels entrenaments dels boxadors. Les fotografies dels boxadors a les cantonades del ring, instants abans del matx, -sols o acompanyats pels seus preparadors- són instantànies que Ramon Claret cercà i captà amb notable subtilesa. Són imatges de gran bellesa compositiva potenciades pel punt de vista (de vegades lleugerament picat o contrapicat, des de dins o fora del ring), enriquides per la il·luminació zenital, per l’enfocament selectiu del boxador a l’escena, i per la velocitat d’obturació lenta que captà la figura de l’esportista, estàtica i pensativa, mentre li posen els guants. Les imatges s’estructuren per les cordes del quadrilàter, que concentren i contenen la tensió de l’escena: l’espera, les pors, l’emoció, la solitud del boxador o fins i tot la complicitat entre el púgil i el fotògraf que de vegades s’evidencià en les imatges.

 

LES REVISTES BOXEO, BOXING I BOX        

Boxeo (1924-1936) va ser el setmanari més important de la premsa especialitzada monotemàtica catalana. Neix l’any 1924 sota la direcció del promotor de boxa i propietari de la revista, Santiago Niñerola.

Boxeo, núm. 260 (18 de març de 1930). Disseny de la portada d’Antoni Hernández. Col∙lecció particular de Núria Martinez Seguer.
Boxeo, núm. 260 (18 de març de 1930). Disseny de la portada d’Antoni Hernández. Col∙lecció particular de Núria Martinez Seguer.

Publicat entre 1924 i 1936, aquest setmanari és una interessant font de documentació per com va evolucionar estètica i formalment. Les portades i les noves seccions exemplifiquen la renovació gràfica i de continguts. Entre finals de 1927 i 1930 la revista va viure uns canvis que coincidiren amb l’empenta donada en incorporar-se Ferran Bertrán Aumatell i Gabriel Trillas, redactors en cap, i amb l’aparició del director artístic Antoni Hernández. Aquest i qui era el director en aquell moment, Joan Silvestre, adaptaren la revista als corrents estètics imperants.

Des del primer número fins al 144, portada i contraportada combinaren aleatòriament fotografies de boxadors ―tant nacionals com estrangers― amb il·lustracions d’escenes de combats o dibuixos de retrats de púgils. En general les cobertes eren il·lustrades per Albert Mestre. Aquest dibuixà els moments més representatius d’aquells combats. Era característic de les cròniques dibuixades el seu traç dinàmic i detallista. També combinava retalls fotogràfics de retrats de boxadors en unes composicions a mig camí entre el dibuix i la fotografia. Del núm. 144 en endavant, es produïren canvis: s’usà una tinta per tot el setmanari i la publicitat ocupà la contraportada. L’autoria de les imatges que utilitzaven els il·lustradors quedava en l’anonimat, però hem identificat fotografies de Joan Vilaseca Serra[1], d’Àngel López (foto Lumière) o de les postals de boxadors de l’Editorial Fotogràfica Barcelona.[2]

 Amb la direcció de Joan Silvestre el setmanari incorporà atractius propis del periodisme modern: destacades portades sota la direcció d’Hernández, qualitat i presència notable de les imatges, reportatges centrals a doble pàgina sobre temes atraients, combinació de tres i dues columnes que enriquien les possibilitats de combinar text i imatge… tot plegat comportà una maquetació visualment més rica. Però seguien innovant, i el 15 d’abril de 1930, Boxeo anuncià el nou i original estil que ben aviat tindria. Les mirades van recaure sobre Antoni Hernández, l’ànima de la pregona renovació estètica:

Hernández, director artístico de nuestra revista, al que muy pronto apreciaran nuestros lectores en un nuevo y original estilo (Boxeo, 15 d’abril, 1930).

 Sense dubte que Hernández, home de sentit estètic i atent als esdeveniments i tendències de les arts d’aquells anys, s’influí del context de modernitat que vivia Barcelona. Amb l’organització de l’Exposició Internacional, la publicació del polèmic i controvertit Manifest Groc (1928) de Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà, i altres esdeveniments de l’àmbit cultural, la ciutat s’erigia una vegada més, capdavantera de la modernitat.

Antoni Hernández va ser el director artístic d’aquesta revista des de 1929 fins 1936. En incorporar-se, les cobertes farien un pas endavant en quant a la gràfica. Hernández tractà les portades com una superfície sense jerarquies: el nom passa a ocupar un espai vertical a l’esquerra, o baixa fins a la part central, pot quedar en un racó, tornar a la part superior… fins i tot a la part inferior i parcialment tallat. La tipografia varià totalment en funció de les solucions gràfiques que decidí. Les fotografies són siluetes, majoritàriament i en algun número trobem la imatge fotogràfica a sang, omplint totalment la coberta. En altres, incorporà elements decoratius d’influència Decó, que ressalten el boxador i l’envolten talment com si fos un heroi, tot experimentant amb el fotomuntatge i amb tècniques avantguardistes. Aquest esforç per dissenyar unes portades diferents ens parlen d’una persona coneixedora de l’ofici, amb una voluntat creativa evident i sensibilitat per absorbir les modes i tendències gràfiques d’aquells anys. Tanmateix hem de deixar constància d’una certa incoherència a les portades: observant-les, trobem cobertes d’una gran modernitat -foto a tota plana, tipografia de pal sec, etc- per, una setmana després, mostrar la gràfica més convencional.

Des del moment que Hernández fou nomenat director artístic, és evident que tant els editors com directors de les revistes ja creien decididament en la importància d’aquesta figura professional.

Boxeo (1924) va ser imitada i li sortiren diversos competidors: El Ring (1925), Boxing (1928), Box (1929-1930) i El Ring (1930). Aquestes capçaleres tingueren una vida efímera en comparació amb Boxeo i foren editades, en general, per ex redactors en cap de Boxeo.

Boxing «Revista Gràfica Española de Crítica e información» edità el primer número el 15 de maig de 1928, sota la direcció de Ferran Bertran Aumatell. L’experiència de Bertran Aumatell com a redactor en cap de Boxeo va fer que s’envoltés de redactors i col·laboradors notables com Crítias, pseudònim d’Antoni Vilà i Bisa, periodista amb un alt nivell literari que destacà per les seves cròniques dels combats de boxa, de Ramon Larruy, gran coneixedor d’aquest esport i present en altres setmanaris de premsa especialitzada monotemàtica així com també els redactors Pere Permanyer, Lluís Meléndez i col·laboradors com el periodista Isidre Corbinos, entre d’altres. A la part gràfica, incorporà els millors fotògrafs esportius del moment. Van publicar i col·laborar habitualment Ramon Claret, Ricardo Martín amb el pseudònim de Photo Carte, Rovira i Luis Vidal que oferien la immediatesa i l’actualitat del periodisme modern.

Boxing, núm. 4 (5 de juny de 1928). Retrat del boxador Josep Gironès. Fotografia de Gabriel Casas Galobardes. Col∙lecció particular de Núria Martinez Seguer.

Per a Boxing, tant les cròniques com la imatge van ser un element cabdal. La fotografia guanyà protagonisme especialment a les pàgines centrals. Els peu de foto amb el nom de l’autor ens fan evident la cura que mostrà el setmanari per la labor del reporter gràfic esportiu.

Les portades de Boxing eren molt estructurades, de composició simètrica i clàssica. El nom a la part superior, en format rectangular apaïsat, ben destacat del fons en ser lletra blanca sobre un color que variava a cada número. La imatge solia ocupar el centre i la part inferior de l’espai. En ser una gràfica molt neutra, no destaca per l’ús d’elements que recordin o es deguin als moviments estètics del moment, excepte per l’ús de la tipografia de pal sec en alguns exemplars. Les fotografies de portada apareixen assiluetades i deixant un perfil blanc que les envolta o bé inscrites dins un cercle, que dóna a la portada una composició elegant i a la vegada molt clàssica.

El setmanari Boxing, per les seves planes il·lustrades amb gran qualitat gràfica, constitueix el testimoni d’una època i del treball dels pioners del fotoperiodisme esportiu.

Box (1929-1930) va estar dirigida per Gabriel Trillas, exredactor en cap de Boxeo, amb la col·laboració dels redactors Josep Antón Trabal, Pere Saéz, Joe Valls, entre altres.

Box, núm. 2 (5 de desembre de 1929). Disseny de la portada de Fidel Ferrer, inspirat en la fotografia de Gabriel Casas. Col∙lecció particular de Núria Martinez Seguer.
Box, núm. 2 (5 de desembre de 1929). Disseny de la portada de Fidel Ferrer, inspirat en la fotografia de Gabriel Casas. Col∙lecció particular de Núria Martinez Seguer.

La revista Box comptava amb una secció gràfica molt ben preparada: Giner, Otano i Fidel Ferrer. Destacà el dibuixant Ferrer, generalment encarregat de dissenyar les cobertes. Ferrer realitzà una excel·lent labor en aquestes creacions. Va recórrer a diverses tècniques (fotomuntatge, puntillisme, collage,…) i materials (imatges dels boxadors del moment, papers) per realitzar-les. Les seves composicions eren intencionadament desequilibrades, no només per l’ús de verticals i horitzontals, sinó també amb diagonals que incrementaven el grau de tensió i dinamisme. Posen de manifest la influència estètica que li suposaren les composicions de László Moholy-Nagy.

Les portades de Box no seguien un programa definit. Cada portada era una petita creació, diferent de l’anterior i de la posterior però sempre coherents. Com a elements comuns hi veiem l’ús de la fotografia, en totes les seves variants: imatge sencera, o silueta, parcial, reenquadrada… i la varietat de tipografies emprades al nom, que tot i ser diferents mantenen l’estètica Decó.

En conclusió, els setmanaris esportius més populars, especialitzats en boxa, editats a Barcelona entre 1924 i 1936 ―Boxeo, Boxing i Box ― van saber incorporar-se als principals corrents estètics de l’època tot transmetent una gran modernitat visual i l’afany per resultar gràficament renovadors i dinàmics. La fotografia va tenir-hi una importància fonamental i els responsables del disseny van ser decisius.

 

[1] Martinez Seguer, N. [16 de gener de 2015] Els Vilaseca: De l’Arc de Triomf a la boxa. Suplement Cultura El Punt Avui. pp. 10-13.

[2] Martinez Seguer, N. «L’Editorial Fotogràfica Barcelona, les postals i la boxa». Revista Cartòfila de Catalunya  [Barcelona], núm. 38, maig de 2015, pp. 44-63.

 

 

Publicació de l’article:
Martinez, N. «Com 3 cops de puny. Boxa, grafisme i fotografia.» al Suplement Setmanal Cultura del diari El PUNT AVUI, Barcelona, diumenge 18 de setembre del 2016, pp. 22‐27.

Recuperat de:
http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/996917-com-3-cops-de-puny.html

L’article forma part de la Tesi Doctoral:
Martinez Seguer, N (2016). El silenci de la boxa. La fotografia de boxa. De document sociològic a obra d’art. Facultat de Belles Arts. Universitat de Barcelona.

Empreu aquest identificador per citar o enllaçar aquesta tesi:
http://hdl.handle.net/10803/364758