Artero i els seus boxadors. Retrats negats pel franquisme.

ARTERO I ELS SEUS BOXADORS. RETRATS NEGATS PEL FRANQUISME
Núria Martínez Seguer

Negar: Ofegar, asfixiar.
Negar-se: Engorjar-se, refusar, resistir, tancar-se.
Negat: Incapaç, nul, ofegat, asfixiat.
Negatiu: Contradictori, denegatori.
Negatiu: Clixé, placa.

Artero i els seus boxadors
Artero i els seus boxadors

L’exboxador i mànager Àngel Artero Rocai els seus púgils del número 28 del carrer Llibertat, al barri de Gràcia de Barcelona, van ser herois de l’edat daurada de la boxa catalana. Les seves vides no se centren simplement en els seus triomfs esportius sinó que es vinculen a una part de la nostra història esportiva i política, perquè la boxa va ser entre els anys vint i trenta del segle passat, com s’ha comentat amb anterioritat, un esdeveniment popular de primer ordre, que patí la repressió franquista.

Barcelona era la ciutat d’Europa on se celebraven més combats de boxa. L’organització de vetllades espectaculars despertà gran interès. Aviat els espais habituals van quedar petits i es buscaven alternatives a l’aire lliure per encabir tot el públic. Avui dia encara no s’ha superat l’increïble nombre d’espectadors d’aquells temps. Era tanta la popularitat que el 6 d’agost de 1930, el periodista Xavier Picanyol escrivia l’article “L’estiu és per als campions d’Europa Flix i Gironès i per a llur company Ros, si fa no fa com l’hivern” a la revista Imatges (6 d’agost de 1930, [s/n]), amb un fotomuntatge molt representatiu de la victòria i la força d’aquests “tres mosqueters” com se’ls va anomenar. Fent pinya, amb els punys alçats, Josep Gironès a l’esquerra, Carles Flix al mig i Francesc Ros a la dreta. Les fotografies de Pau Lluís Torrents acompanyaven aquest article amè i proper sobre la vida esportiva i quotidiana d’aquest púgils i del seu entrenador, l’Àngel Artero. És interessant destacar la descripció detallada que fa del gimnàs, de la complicitat que hi ha entre tots ells i dels estrictes entrenaments. Diu Picanyol:

El Punching-ball de Gràcia és la cuadra de l’Artero. És una sala no massa espaiosa, amb un ring muntat a un recó de la mateixa. En una paret hi ha una quantitat extraordinària de fotografies, dibuixos i caricatures dels boxadors graciencs i dels que han lluitat amb ells. En Gironès hi és, almenys, de vint-i-cinc maneres diferents. Del sostre d’aquesta sala en pengen un sacs de sorra, unes pilotes de cuiro, uns quants aparells gimnàstics. És aquí on s’han fet aquests campions meravellosos. Vénen a les sis i s’hi estan fins a dos quarts de nou ―explica l’Artero―. Aquí fem guants, salten la corda, piquen el sac de sorra, agafen velocitat en el punching, fem sueca. És l’entrenament de debò.

Anys abans Artero havia penjat els guants per dedicar-se als boxadors novells. Ben aviat va tenir resultats òptims. La seva escola va ser una veritable pedrera de campions: hi destacaren Francesc Ros, Campió d’Espanya i Carles Flix Campió d’Europa en pes gall. També Josep Gironès, Campió d’Espanya i d’Europa en pes ploma, però un fatídic KO, el va privar de ser Campió del Món en el combat contra l’americà Freddie Miller a la Plaça de toros Monumental de Barcelona l’any 1935.

A l’Àngel Artero li agradava tenir-ho tot controlat, tant l’entrenament físic com les imatges de propaganda dels seus púgils. Els portava personalment als estudis fotogràfics més rellevants del moment com va ser l’Estudi Carrera. Molt més tard, a la dècada de 1960 encara va freqüentar el conegut estudi fotogràfic Román com ens ho confirmava el seu darrer púgil. Ser conscient de la importància de la imatge va condicionar Artero i altres; el disseny gràfic, estimulat per la seva transcendència política durant la II República i en la Guerra Civil, fou notablement creatiu a la nostra premsa gràfica. Al mateix temps, la incorporació de nous sistemes d’impressió i l’excel·lent qualitat de reproducció va donar més protagonisme a la fotografia.

Aquestes tecnologies coincidien amb la consolidació del fotoperiodisme gràfic. Clars exemples en són les imatges dels pioners del fotoperiodisme modern: Josep Brangulí, Alexandre Merletti Quaglia, Josep Maria Sagarra Plana, Carlos Pérez de Rozas, Josep Gaspar Serra, Ramon Claret Artigas, Pau Lluís Torrents, Josep Badosa Montmany, Gabriel Casas Galobardes o Agustí Centelles. Aquests reporters i els fotògrafs d’estudi, que tant admirava Artero, van crear amb les seves fotografies veritables herois icònics: diaris, revistes, anuncis, cromos infantils… la popularitat de la boxa i la imatge dels seus esportistes era absoluta. Això cercava Artero a través de la fotografia. Contràriament al dinamisme de les fotografies de reportatge, les d’estudi que acompanyen aquest text, són reflexives i reposades, d’un gran valor artístic i estètic. Relíquies visuals d’un passat, empremta d’allò que van ser aquells boxadors o fins i tot, del que els va succeir. Un altre tret característic d’aquest retrats, vides negades a la memòria dels catalans, és la lectura introspectiva que genera a l’espectador en contemplar-les perquè són fotografies d’evident interès històric sovint oblidades i poc conegudes. Si ara som conscients d’aquell passat i de tot el que les fotografies van representar, aquests esportistes tornaran a adquirir un context viu, continuaran pervivint entre nosaltres.

Jaume de Sans i Àngel Artero (el seu preparador) en els vestidors del Price de Barcelona. Any 1962. Fotografia de l'arxiu familiar de Jaume de Sans. (Núria Martinez Seguer té el permís de Jaume de Sans per poder publicar aquesta imatge al PUNT AVUI).
Jaume de Sans i Àngel Artero (el seu preparador) en els vestidors del Price de Barcelona. Any 1962. Fotografia de l’arxiu familiar de Jaume de Sans. (Núria Martinez Seguer té el permís de Jaume de Sans per poder publicar aquesta imatge al PUNT AVUI).

Però la Guerra Civil ho va estroncar tot. El Franquisme no només va reprimir intel·lectuals i polítics sinó que també va perseguir i castigar a molts dels nostres esportistes que fidels a la República i al Govern de Catalunya, van patir la repressió dels Nacionals: Josep Gironès, dit “el Canari”, va morir exiliat a Mèxic. Francesc Ros, “El Tulipa”, desapareix en un camp de concentració. Carles Flix “El Bohemi”, mor afusellat el dos de març de 1939 al Camp de la Bota. El gran entrenador Àngel Artero va ser cruelment torturat ―trencant-li els canells― i també represaliat, prohibint-li entrenar i clausurant el seu gimnàs (Lorente, 1996, p. 41). Jaume de Sans Figueras, campió de Catalunya els anys 1962 i 1963, que va ser l’últim púgil d’Àngel Artero, ha estat un testimoni clau per posar llum a la trajectòria esportiva d’un dels millors mànagers europeus. Finalitzem aquest article amb el text que Jaume de Sans va escriure per a Round Art Boxa:

«La cama dreta darrere l’esquerra, lleugerament flexionades, el cos girat a la dreta oferint només una espatlla, braç i puny esquerra al contrincant, mantenint el mentó enganxat a la clavícula, avançant el peu i el puny esquerra al mateix temps, em feia travessar tota aquella sala de ball convertida en gimnàs durant la setmana, desenes de vegades cada dia, abans de començar l’entrenament. Un dia l’Artero, intuint la sensació de ridícul que sentia jo davant de tots els altres boxejadors, em va cridar a un racó de la sala i em digué: mira noi, aprendre la coordinació de moviments és una qüestió d’entrenament del sistema nerviós. Només quan les teves neurones hagin automatitzat una sèrie de moviments, estaràs preparat per aprendre a boxejar. D’això ja fa més de cinquanta anys i encara ara, si llenço la mà esquerra, el meu peu esquerra avança mig pam».

 

Bibliografia:
Imatges. Setmanari Gràfic d’actualitats Barcelona, (6 d’agost de 1930).
Lorente, J. (1996). Història de la Boxa Catalana, 1909-1949. Volum I. Barcelona: Tot Editorial.
Lorente, J. (2002). Josep Gironès. El “Crack” de Gràcia: Ídol pugilístic del segle XX. Barcelona: Tot Editorial.
Picanyol, X. «L’estiu és per els campions d’Europa Flix i Gironès i per llur company Ros si fa no fa com l’Hivern». Revista Imatges. Setmanari Gràfic d’actualitats Barcelona, 9, 1930, [s/n].
Roglan, J. (2007). Combat a mort: Gironès i els boxejadors perseguits pel Franquisme. Barcelona: Angle.

Publicació de l’article:
Martinez, N. «Artero i els seus boxejadors. Els Retrats negats del franquisme» al Suplement Setmanal Cultura del diari El PUNT AVUI, Barcelona, divendres 28 de març del 2014.
http://www.elpuntavui.cat/ma/article/5-cultura/19-cultura/723814-artero-i-els-seus-boxejadors.html?cca=1

L’article forma part de la Tesi Doctoral:
Martinez Seguer, N (2016). El silenci de la boxa. La fotografia de boxa. De document sociològic a obra d’art. Facultat de Belles Arts. Universitat de Barcelona.

Empreu aquest identificador per citar o enllaçar aquesta tesi: http://hdl.handle.net/10803/364758

Fotografies:
1. L’equip d’Artero. D’esquerra a dreta: Artero, Ros, Lorenzo, Valls, Blasco, Gironès, Bruguer i Mompó II. Barcelona, 1925. Col·lecció Martinez Seguer. Fotografia publicada a la revista Box, 21 de desembre de 1929, p. 9.
2. El púgil Jaume de Sans amb el seu mànager Àngel Artero en els vestidors del Gran Price. Arxiu de la família de Sans.